Numismàtica

Del dracma a la pesseta

En el món antic el concepte de diners es va materialitzar adoptant formes molt diverses; de totes elles la moneda es va convertir en la forma més usual, la qual cosa va facilitar en gran manera les transaccions comercials.
D'ençà que la moneda va apareixer com a forma de diners per primera vegada a la costa grega d'Àsia Menor a la fi del segle VII ane, ha experimentat nombroses transformacions.
Amb l'establiment, primer, de relacions comercials i la fundació de colònies gregues i fenícies a la Península, es comença a difondre l'ús de la moneda a partir del s. V ane.
La progressiva conquesta de la Península entre els anys 237 i 206 ane pels cartaginesos i la posterior victòria per part dels romans després de la Segona Guerra Púnica (218-201 ac) va suposar un procés de dinamització imparable de l'ús de la moneda que cap a mitjans del s. III ja està plenament institucionalitzada en la societat ibèrica, amb encunyacions pròpies, clarament influenciades pel dracma grec, primer, però adaptant-se cada vegada més als models d'encunyacions romanes, per acabar integrant-se plenament en el sistema monetari romà.     A València les seques d'Arse (Sagunt) i Saitabi (Xàtiva) cap al 215 ac. es van convertir en els grans centres econòmics i de producció monetària com ho prova les abundants emissions durant segles, producció completada amb la fundació romana de Valentia que va contribuir a familiaritzar els valencians amb els usos i formes de vida romans.
Amb l'arribada dels pobles germànics al s. V de ne es produeix una continuïtat en l'ús de les emissions d'època tardo-romana, que seguiran imitant-se. A l'hora, s' incorporen a la circulació monetària noves monedes encunyades pel regne vàndal i els bizantins que es mantindran fins a la creació d'Al-Andalus.
Amb l'arribada l'any 711 dels musulmans a la península Ibèrica van començar a produir-se una sèrie de canvis en el model soci cultural, religiós, de llengua i de moneda. El nou numerari estarà format per monedes epigràfiques amb llegenda de caràcter religiós i en llengua àrab.
La conquesta de la ciutat de València per Jaume I el Conqueridor l'any 1238 va suposar un augment en la varietat de monedes que circulen per les terres valencianes.
El sistema monetari medieval, dins del qual s'articulaven les monedes valencianes, estava basat en tres unitats: el diner, el sou i la lliura. D'aquestes només els diners es van convertir en una moneda real, ja que mai es van encunyar monedes amb el valor d'un sou o una lliura que només van funcionar com a unitats de compte sobre les que es va basar tota la comptabilitat en època medieval.
Sota el govern dels Àustries (1517-1700) València va mantenir el sistema monetari foral, propi d'aquest regne. Es tracta de monedes emeses en tres metalls: ducats i escuts d'or, dihuités de plata i diners de billó. Al costat d'aquestes circulaven nombroses monedes d'altres territoris majoritàriament de Castella i Catalunya. Per simplificar les operacions existia la moneda de compte, que a València des d'època medieval eren la lliura, el sou i els diners. La moneda de compte servia com a referència fixa per establir la cotització de les monedes d'or i plata davant les fluctuacions del valor dels metalls preciosos.
Un canvi important va ser la introducció de la tècnica d'encunyació amb molinet, que es va produir a València en el trànsit dels ss. XVII a XVIII, durant el regnat de Carles II i que es generalitzaria amb Felip V, substituint a la tècnica de martell que s'utilitzava des d'època ibèrica. Amb el nou acabat, es va dificultar qual llimaren i retallaren les monedes evitant els fraus. Després de la victòria borbònica de Felip V en la Guerra de Successió (1707-1714), s'assisteix a una important transformació del sistema monetari. El canvi dinàstic va suposar el triomf del centralisme i l'absolutisme, així com la imposició del sistema monetari castellà, la desaparició de les monedes valencianes i el sistema tradicional de moneda de compte (lliures)  substituït ara  pel real de billó.
El sistema monetari borbònic va patir importants transformacions i un procés de modernització al llarg del s. XIX que va desembocar, després de la crisi dels últims anys del regnat d'Isabel II, a la reforma de tot el sistema monetari en 1868, adoptant-se la pesseta com a unitat i acabant amb les dificultats derivades dels complicats sistemes monetaris d'èpoques anteriors.     El nou sistema va estar vigent fins a la Guerra Civil, després de la qual, primer amb el Govern del Dictador Franco i posteriorment amb el rei Joan Carles I, el sistema passà a basar-se ja per complet en valors fiduiciaris.