Època romana
La conquesta romana d'estes terres iniciada a finals del segle II a.n.e, va provocar sobre la població ibèrica autòctona uns paulatins i profunds canvis que anomenem romanització.
Aquests capgiraments afectaren tots els àmbits de la societat ibèrica: economia, religió, llengua, cultura material, etc. Així, des del segle II a.n.e. i especialment a partir del I a.n.e. es multipliquen per tota la vall de Xàbia petits assentaments que podríem definir com explotacions agrícoles: la vall de Pexet, la vall de Sala, la vall dels Puces, els Benimadrocs, la Vilanova, els Forandons, les Tarraules, les Capsades, el Rebaldí, l’Atzúbia, etc. Sobre aquest panorama general, alguns jaciments presenten característiques peculiars: tallers ceràmics especialitzats en la producció d’àmfores (la Rana, la Teulera), llocs de control o aguait (Santa Llúcia), assentaments comercials (la Duana, l’illa del Portitxol) i la vil·la-factoria de saladures de l’Arenal, que estaria vinculada amb unes antigues salines (en ús, sembla, fins al segle XVII) de les quals es conserva el canal de la Sèquia de la Nòria, excavat a la roca, que comunica la mar amb el Saladar.
Prova de la intensa i rica activitat comercial d’època romana són les nombroses àmfores i d’altres restes de procedència submarina conegudes, amb alguns llocs costaners que foren utilitzats com a zones d’ancoratge: el Portitxol, el Pope/Tangó i la Caleta.
Hi destaca, per la seua importància, el jaciment de la punta de l’Arenal-Muntanyar. D’aquest assentament, amb més de sis-cents anys d’ocupació semblantment continuada, coneixem un nombrós conjunt de materials arquitectònics (sobre pedra tosca), ceràmiques, monedes, vidres i d’altres objectes que evidencien la seua rellevància. Al jaciment, molt destruït per les modernes construccions, encara s’hi conserven algunes estructures excavades a la roca, com ara dues grans basses que devien ser utilitzades com a viver de peixos.
A pocs metres de la punta se situava la gran necròpolis de l’assentament coneguda com el Muntanyar, en la qual degueren existir, segons càlculs aproximats, més de nou-centes fosses d’enterrament. Aqueix intens poblament declinarà a partir del segle V de n.e., quan vorem desaparéixer molts dels assentaments. Al segle VII, només constatem una certa activitat a la punta de l’Arenal, tot i que seguint les fonts podríem situar aquí el monestir de Sant Martí, on va tenir lloc un succés miraculós entre l’abat del monestir i els soldats de Leovigild, rei visigot. Potser el record d’aquell fet haja estat conservat en el topònim Cap de Martí, partida en la qual al segle XVIII es bastí una ermita en honor a Sant Hermenegild, fill de Leovigild i màrtir de l’església catòlica.
Són molts i ben diversos els materials d’aquest ampli període conservats al Mvsev. Shi mostren ceràmiques fines de diferents tipus, amb una amplíssima cronologia (segles I al VI de n.e.) que foren produïdes en distints indrets de l’imperi: Itàlia, Mediterrani oriental, Gàl·lia, Tunísia, etc. Al costat d’aquestes, s’hi exposen també d’altres materials ceràmics ben diversos: terrisses de cuina, gresols, materials de construcció, pesos de teler i xarxa, etc., com també monedes, elements d’ornament, instruments de bronze i ferro, i peces fragmentades de vidre. Hi destaquen les restes arquitectòniques en pedra tosca de la punta de l’Arenal (capitells, bases i remats arquitectònics) i una inscripció funerària sobre pedra calcària, procedent de la partida de la Riba.
De la necròpolis del Muntanyar es conserven les peces d’aixovar de vidre, ceràmica i bronze recuperades en algunes de les tombes i una de les fosses d’enterrament que fou extreta abans que es destruïra.
De l’abundant material de procedència submarina, s’exposa un divers conjunt d’àmfores vinàries, de garum i d’oli, com també alguns ceps de plom d’àncora.