Festes i tradicions. Pintures Soler
LA SALPASSA
Durant els tres primers dies de la Setmana Santa, es feia una processó formada pel rector, els majorals, el sagristà i els escolans.
Darrere d’aquesta comitiva anava una colla de xicons, cridant i cantant, que portaven unes masses de carrasca amb les quals colpejaven a terra. Amb esta cerimònia eren beneïdes les cases i la sal, tot completant un circuit que començava el Dilluns Sant amb la visita a la Duana, Dimarts Sant, als Ravals i Dimecres al centre de la vila.
Quan el rector entrava a la casa l’arruixava amb l’aigua beneïda i després donava a besar la creu. Un escolà deixava un pessic de sal damunt la taula i altre sacsava una cistella demanant “un ouet, un dineret”.
De vegades passaven davant una casa tancada: era el moment en què els xicons mostraven els seu disgust colpejant amb les masses.
BUVEROTA
Ja fa molts anys, quan els camins i carrers del poble estaven escassament il·luminats, la jovenalla de Xàbia aprofitava la foscor de la nit per fer bromes i esglaiar la gent.
Una de les més recurrents, era la d’amagar-se dalt d’un gran garrofer que estigués a prop de la caseta de camp d’un conegut. Quan l’amic se‘n tornava a ca seua, els companys feien sorolls estranys i inclús es disfressaven enrotllant-se amb un llençol. El pobre xicon, mort de por, amollava a córrer matant-se a bacs per arribar a casa mentre els amics es reien bona cosa.
EL PAL ENSABONAT
En totes les festes tradicionals, hi havia un dia dedicat als jóvens en el qual feien jocs i competicions, com ara les carreres de sacs, les pinyates, la carrera del gall i d’altres. Potser, una de les més divertides, sobretot per la seua dificultat, era la del pal ensabonat, que aplegava un bon nombre d’espectadors.
Un gran pal rodó, en molts casos el pal d’un vell veler, era plantat a terra, col·locant-se al seu damunt un pollastre que servia com reclam i premi d’aquells jóvens que gosaven intentar-ho. No era gens fàcil aconseguir-ho, els xicons s’esvaraven una i altra vegada fins que algú hi arribava.
Al port, el pal es posava horitzontal sobre la mar, amb la qual cosa quan s’esvaraven es pegaven un bon bany.
EL BOU EMBOLAT
La tradició dels bous al carrer està ben arrelada als nostres pobles, i això malgrat les prohibicions que en altres temps tingueren.
Les vaquetes, d’una en una, corren pel carrer caçant tothom. La gent s’ho mira amb gust i dedica aplaudiments als jovens més agosarats. Però quan la gentada cridava i embogia de veritat era quan amarrant un bou de més de mitja tona a un piló, li posaven un artilugi a les banyes amb un parell de boles enquitranades que ràpidament eren enceses. Els llums eren apagats i el bou, amb les dues flames damunt del cap corria amunt i avall pels carrers enfurit i rabiós pel foc. L’embolat sol ser el darrer bou que ix a la nit, sent una mena de colofó d’aquesta ancestral festa.
EL BAN
Fer Ban, o “Bando” com es diu col·loquialment, era una de les feines més importants que tenien els agutzils dels nostres pobles.
En un temps en què no existien els actuals mitjans de difusió i amb un altíssim percentatge d’analfabetisme, la comunicació oral era la millor i més ràpida de les maneres de fer arribar les notícies als vilatans.
Els bans es feien per ordre de l’alcalde o bé per un particular, que pagant el tribut corresponent, volia difondre el producte que venia o el treball que realitzava.
L’agutzil es parava als encreuaments dels carrers i feia sonar un cornetí de llautó, i en temps anteriors un tabal, fent que la gent eixira de les cases per sentir la notícia que era proclamada amb veu clara: !! D’ordre del senyor alcalde, es fa saber ....
L’ENFIT
L’enfit o empatx es pot agafar per moltes i variades causes, sempre però al voltant de la menjada: menjar massa, menjar amb fàstic, menjar fruita verda, etc..
En tots els nostres pobles hi havia (i encara n’hi ha) dones especialitzades en trencar l’enfit. Per fer-ho, agafaven un mocador gran i posaven el malalt davant. Amb l’ajuda d’aquest, mesuraven tres colzades, agafen eixa mida i una punta del mocador es posa sobre la panxa del malalt. Ara, torna a comptar tres colzades i si és gran l’enfit manca mocador i la mà arriba fins al cap. Poc a poc anirà baixant fins arribar al melic on es faran creuetes i oracions. Normalment, l’enfit es trenca i el malalt sana.
LA RONDALLA
La rondalla és una agrupació musical de caràcter popular formada per guitarres, llaüts, bandúrries, castanyoles, canyes i altres instruments tradicionals, a voltes acompanyada de danses, que es formava per fer serenates i cantar pels carrers generalment a la nit.
Els motius per cantar eren ben diversos, des d’afalagar alguna fadrina, passant per fer festa o inclús per burlar-se d’algú.
Els xicons que formaven la rondalla, s’aturaven davant de la porta de la casa escollida esperant una resposta amable dels amos, convidant-los a beure i menjar alguna cosa. De vegades, però, ni el to de la cançó ni les hores de la ronda eren ben acollides, provocant l’enuig i la “poalada” dels ofesos.
LA LLATA
La llata és el trenat de la palma de margalló o espart que popularment s’ha utilitzat per fer cabassos, barxes, capells i molts altres objectes de la nostra cultura tradicional .
Per poder manipular aquestes fibres vegetals, calia realitzar previament un costós procés d’elaboració (collita selectiva, assecat, ensofrat i embrinat -acció de separació de les facetes de la fulla-, en el cas de la palma; mentre que l’espart, desprès de collit, havia d’amerar-se durant uns quants dies en aigua, normalment marina, i en acabant era picat). Amb els brins llestos, anava fent-se la trena de llata fins formar un roll, que després era cosit formant cabassos, capells, etc.
EL PORRAT
Els porrats eren els mercadets de llepolies i altres objectes com joguets i mocadors, que es formaven al voltant d’una festa religiosa de caire ben popular. Normalment duraven només el dia de la festa, sent però ben desitjat per la xicalla i les fadrines, que rebien regals dels familiars i els promesos: torró, dàtils, canya mel, panses o mocadors de pita.
A Xàbia se’n celebraven tres principalment:
El Porrat de Sant Joan, situat al voltant de la seua ermita, el 27 de desembre, i que arran de la construcció del cementeri, a principis del segle passat, va ser traslladat a la placeta del Convent. En l’actualitat no se celebra.
El Porrat de Sant Antoni es celebrava el 17 de gener a Baix la Mar, és dir, a la Duana. Sant Antoni, protector i benefactor dels animals domèstics, sempre ha estat molt celebrat per la cultura tradicional. El seu Porrat, que va ser oblidat durant molts anys, ha tornat ara a celebrar-se.
El Porrat de Santa Llúcia es feia el 13 de desembre, dia en què molts xabiencs i xabienques pugen a l’ermita de Santa Llúcia i Santa Bàrbera en romeria. A hores d’ara, tot i que ja no es munten les paradetes, continua pujant-se a aquest ermitori, situat al capdamunt d’un tossalet pròxim al poble.
LA MATANÇA DEL PORC
El porc va ser durant molt anys un animal que no podia faltar als corrals. Els llauradors compraven un lletó de sis o set setmanes per engreixar-lo. Li donaven menjar moderadament fins que unes sis setmanes abans de la matança li doblaven la ració: figues, creïlles, moniatos, dacsa, i altres beuratges.
El dia fixat, sempre pel voltant de Nadal, es preparava una gran taula on es matava l’animal. Després, amb una argelaga encesa, se li sofrimava el pèl, rascant la pell amb una tosca i gran quantitat d’aigua. A continuació es passava a la porquejada, començant per trossejar el porc. La carn destinada a l’embotit es capolava i amb d’altres elements (sang, ceba, espècies, etc), anaven elaborant-se els productes que permetrien menjar carn de porc mesos després de la matança.
L’ESCALDADA
L’escaldada del raïm és la part més important del procés d’elaboració de la pansa. Bàsicament, consisteix a submergir uns instants la cassa amb raïm dins una caldera plena d’aigua amb lleixiu bullint. Amb això, s’aconseguia fer uns prims tallets a la pell dels raïms que afavorien el seu assecat.
El raïm escaldat i ben calent s’escampava sobre els canyissos, que ràpidament s’estenien sobre el sequer. Cada tres dies, aproximadament, anaven girant-se els raïms. Al cap d’una setmana o deu dies la pansa estava llesta, i l’arreplegaven i la guardaven en cabassos de palma.
La pluja i la humitat eren els grans enemics dels pansers. Per això, durant la nit, s’empilaven els canyissos i es cobrien amb bous (grans veles). Quan l’amenaça era de pluja, els canyissos es posaven a cobert dins els riuraus.