5 - La Plana Justa i el Tresor de Lluca

El poblat de la Plana Justa

El poblat ibèric de la Plana Justa, descobert pel museu  l’any 2000, ocupa una àmplia vessant orientada al sud-est, baix del cap gros del Montgó. Se situa a uns 250 m. d’alçada i s’estén sobre una superfície de 35.000 m², que va ser abancalada cap al 1916, dins el projecte de l’anomenada “Colònia Agrícola del Montgó”.
L’any 2006 es van realitzar una sèrie de sondeigs arqueològics que mostraren com les transformacions agrícoles i els processos erosius, havien trastocat i destruït gran part del jaciment. Així, són ben poques les estructures aparegudes, només les restes d’alguns murets, que en algun cas foren  reaprofitats per al modern l’abancalament. Tots aquests murs es recolzaven directament sobre la roca natural, amb uns paraments de pedres calisses de tamany mitjà, rectangulars i estretes,  i altres amb pedres més petites, que foren travades amb terra.
Les restes arqueològiques recuperades mostren un conjunt ceràmic prou homogeni. Les ceràmiques fetes a mà són significatives però molt escasses, i la seua fragmentació fa impossible la identificació tipològica. La resta del material, fet a torn, es pot dividir en material importat i ceràmica ibèrica. Al primer grup tenim àmfores fenícies de finals del segle VII i principis del segle VI a.n. i copes gregues de vernís negre del segle V a.n. La ceràmica ibèrica, mostra el repertori dels segles VI i V a.n. ja conegut en altres jaciments: àmfores, gerres, plats, bols i urnes d’orelletes, en ocasions pintats, i algunes de peces de ceràmica grisa, com ara plats o copes. A més en tenim representada també la ceràmica de cuina fet a torn.
Es desprèn, doncs, un panorama amb dos grans grups cronològics: les importacions fenícies i imitacions d’aquestes produccions –dins d’aquest grup es podria associar la ceràmica feta a mà –. I per altra banda,  el grup de ceràmica de pastes més depurades i coccions més bones, a més de la ceràmica grisa, corresponents a produccions del finals del segle VI i tot el segle V a les quals podem associar les importacions de vernís negre grec.  
Aquests dos grans grups cronològics apareixen mesclats als nivells excavats, per la qual cosa inferim que corresponen a l’abandonament de l’assentament, datada cap a finals del segle V a.n.e.
Apareixen també fragments de pedra sorrenca corresponents a molins domèstics -circulars o barquiformes-, i entre els materials metàl·lics, destaquen unes pinces de bronze i alguns fragments d’escòria de ferro.

EL TRESOR IBÈRIC DE XÀBIA

L’any 1904, a la  finca del terratinent Torres Orduña a la partida de Lluca, un dels jornalers que treballaven desfondant les terres, hi va trobar un conjunt de joies d’or i plata a uns 50 cm. de fondària dins una gerra de cerámica; troballa coneguda com  el Tresor de Xàbia.
Després de diverses vicissituds,  el tresor fou comprat per l’Estat i va ser dipositat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid .
Formen aquest conjunt sis peces d’or: una diadema  d’uns 133,6 grams, un fermall  o penjoll, una polsereta de cadeneta trenada, i tres collars d’or de trenat solt. Les peces de plata, menys rellevants, corresponen a un braçalet serpentiforme, tres cintes sense decorar i fragments de diverses cintes més.
L’estudi de les peces d’or, i ben especialment la diadema, permeten considerar el tresor com un conjunt de producció ibèrica, d’influència tartèssica-orientalitzant, que utilitza,   tècniques desenrotllades a Grècia.
La cronologia del tresor, tant com el seu origen, han estat molt discutides. A hores d’ara, basant-se en les seues característiques tècniques,  es data a principis del segle IV abans de nostra era.
Aquest  conjunt de joies, com el tresor del Montgó o el més recent tresor de la Penya de l’Àguila, trobat l’any 1999, corresponen a ocultacions que hem de relacionar amb moments d’inestabilitat, però que alhora són clars indicadors de la importància d’aquestes terres durant l’època ibèrica.

Descàrregues