Fusta

Els treballs amb la fusta

La fusta ha estat i encara ho és, una matèria d’ús comú. Les seues característiques de resistència, talla i versatilitat,  han fet  que siga un material imprescindible per al món rural, on ha sigut molt utilitzat.
L’ofici que tradicionalment s’ha encarregat dels treballs amb la fusta ha sigut el de fuster. Amb serres, planes, guillaumes, martells, filaberquins, barrines i altres eines, s’elaboraven  elements per a la construcció dels edificis,  per al  mobiliari domèstic i molts altres objectes.     

La diversitat dels treballs que se’n realitzaven,  va fer que aparegueren tècniques i oficis especifics, que tenien però, la fusta com a material bàsic: ebenista, boter, calafat o fuster de ribera, carreter o mestre d’aixa i d’altres.
El carreter se n’ocupava de la construcció dels carros. La seua feina era molt diversa, compaginant les tasques de fuster amb les de ferrer. Això suposava, que aquests artesans treballaven també el ferro, material imprescindible per a molts elements del carro. A Xàbia,  els dos darrers tallers en funcionament foren el de Clarí i el de Bou, que va ser l’últim que va funcionar i d’on provenen algunes de les peces que aqui s’exposen.
En la construcció del carro hi ha unes parts fonamentals: les rodes, les barres i la caixa. Altres elements com ara la telera, el cabeçal, el fre, la travessanya, la sorra, etc. eren accessoris.

Tot i que els carros es feien seguint les indicacions de qui l’encarregava, els llauradors utilitzaven uns carros amb unes mides més o menys semblants  d’aproximadament 320 cm. de longitud màxima (caixa i barres) i una amplària de 142 cm. Les rodes presentaven uns diàmetres d’entre 116 i 120 cm.   
El calafat  era un altre dels oficis que utilitzaven la fusta com matèria base per a les seues construccions, que en aquest cas eren les barques. En altres llocs, aquests artesans són anomenats fusters de ribera, restringint-se la denominació de calafat per a la feina del calafateig de les barques, que consistia en introduir estopa de cànem o cotó, engreixada amb creosota, entre les taules de la nau per tal que no li entrara aigua. A la nostra comarca, però, els calafats eren els responsables del disseny, execució i reparació de les embarcacions.
La feina començava amb el tractament i preparació de la fusta al taller, on es netejava i es posaven substàncies per augmentar la seua duració. Després, amb els patrons o plantilles de l’embarcació escollits, anaven retallant-se les peces. La quilla era el primer element que es col·locava. D’ella sorgien les quadernes que constituïen l’esquelet, que era completat amb la  col·locació de la roda i contraroda a proa i el codaste a popa. En acabant, l’estructura anava folrant-se amb les taules que s’ajustaven a les quadernes, i es rematava l’obra amb la construcció de la coberta. La darrera feina era el calafateig amb estopa, amb la qual cosa s’impedia l’entrada d’aigua per les juntes, que s’impermeabilitzava totalment en unflar-se la barca ja dins la mar.
El darrer calafat de Xàbia, el taller de Ros, estigué en actiu fins a les darreries del segle XX. Però la tradició en la construcció d’embarcacions arrancava del segle XIX, quan els grans velers com el Pepe Tono foren bastits a la platja de la Grava pels calafats Marí i Jaume de la Tabaira.

Descàrregues